La nostra societat té una certa capacitat de generar nous mals, addiccions noves, noves reaccions al·lèrgiques… tots efectes no desitjats del progrés que, paradoxalment, també ens acosta a la cura d’algunes malalties que són i van ser letals. Així caminem, en un cicle de creació i recreació. Eros i Tànatos fent de les seves. Cada iteració ens eleva en l’espiral i, mentrestant, els humans anem dominant engendres de tot tipus, cada vegada més a una escala no-humana.
Aquesta s’ha cridat “l’era de la informació”, encara que noms més precisos ens els posaran quan les generacions esdevenidores guanyin la perspectiva suficient per a veure el que realment estem fent. El cas és que comptem amb una patologia que és alhora símptoma i conseqüència dels nostres temps: la síndrome de fatiga informativa (amb les seves sigles en anglès IFS), producte de l’exposició, consum i maneig excessiu d’informació (sobreinformació) que desborda i esgota físicament i mentalment. Els nostres engendres se’ns mengen.
En l’elaboració dels índexs que mesuren la qualitat de les democràcies a escala mundial trobem sense falta, formulat d’una o una altra manera, el que correspon a un funcionament del govern obert i transparent, amb accés “suficient” a la informació. Tot sembla indicar que, efectivament, un bon govern ha de complir dos requisits bàsics: 1) controlar que els procediments siguin adequats com per garantir el compliment del marc legal, l’eficiència i l’eficàcia i l’accés en termes equitatius als recursos i serveis; 2) que els ciutadans tinguin accés a la informació derivada del control administratiu i polític, de tal manera que la mateixa sobreexposició pública actuaria sobre el paper com a limitador natural d’activitats fraudulentes, a més d’atorgar a la ciutadania major consciència sobre els processos, per la qual cosa podrien manejar-se amb més llibertat i de manera més emancipada en la seva relació amb les administracions.
El resultat de l’aplicació d’aquests principis, aparentment positius, genera una quantitat indigerible d’informació, bé sigui per la seva quantitat, bé per la seva especificitat tècnica. En la pràctica, aquest fenomen tornaria a segmentar a la societat en dos estrats: els que realment poden accedir a molta i molt tecnificada informació (i comprendre-la) i els que no. Noves escletxes tornen a fer evident que les classes estan aquí. Està en formació una “oligarquia informativa” capaç d’interpretar i manejar-se amb mestratge burocràtic. I tots som susceptibles de sofrir a la nostra escala particular una autèntica síndrome de fatiga informativa.
Per fer front a aquesta desviació, que es produeix per l’aplicació de principis aparentment positius, caben dos camins que emanen d’un mateix concepte: simplifiquem.
Simplifiquem els tràmits, sotmetem a les nostres administracions a auditories de funcionament, observem de manera científica on es produeixen duplicitats, demores, saturacions del sistema, etc. i simplifiquem també els llenguatges. Sotmetem a tots els tràmits a l’obligació d’estar enunciats seguint les pautes de la lectura simplificada. Ambdues tasques no seran del grat dels defensors de la burocràcia ni dels integrants de l’oligarquia informativa. I és normal. Els seus secrets es veurien descoberts.