L’equitat i la salut democràtica

 

 

Foto: https://www.flickr.com/people/–sam–/

 

 

Quan analitzem la situació d’una democràcia en termes de qualitat, habitualment utilitzem paràmetres vinculats amb la separació de poders, la transparència o la participació política. Oblidem, però, un aspecte important de la salut d’un sistema democràtic, que resideix en la forma d’arremetre el repte de l’equitat. L’àmbit social i la lluita contra tot tipus de desigualtat i discriminació sembla que en les anàlisis majoritàries forma part d’algun tipus d’opció marcada per la dinàmica ideològica del govern de torn, en comptes de definir-se com un eix necessari per a la mateixa qualitat democràtica.

Els que hem tingut la sort de ser testimonis de primera mà d’allò que succeeix a territoris amb indicadors de risc en l’àmbit socioeconòmic som plenament conscients de com aquests influeixen en la igualtat d’oportunitats. Famosa és la dita que “el codi postal influeix més en la salut que el codi genètic”, referint-se als condicionants socials de la salut. No és menys definitori aquest codi postal, portador en alguns casos d’un elevat percentatge de possibilitats de pertànyer a classes desfavorides, de la juxtaposició de diversos eixos de desigualtat que afecten directament a la capacitat d’influència dels ciutadans i, per tant, a la igualtat real en la participació política. Si la teva preocupació principal és arribar a final de mes, garantir un mínim de manutenció i habitatge pels teus, i per això has de fer més hores que un rellotge, resulta evident que la implicació en la vida social, comunitària i política del teu barri, ciutat o país, passa a ser una prioritat de segon ordre. D’això va el brillant concepte de Juli Ponce quan parla del “dret a la ciutat”, o de com les urbs han de garantir l’exercici efectiu dels drets reconeguts al nostre ordenament jurídic.

Anem més enllà: un sistema que no vetlli per la igualtat d’oportunitats en l’educació pública i de qualitat, que no incentivi la cultura i el seu efecte secundari més apreciat, l’esperit crític, no és un sistema democràtic sa. Un sistema que permeti que una part de la seva població pugui sentir-se o ser discriminada, un sistema que no reequilibri les desigualtats a través de la capacitat de redistribució de la riquesa que pot exercir l’Estat, és un sistema democràtic amb deficiències. Les desigualtats influeixen en les expectatives, i aquestes en la desafecció envers la política i els polítics. El repte de l’equitat és doncs el repte d’una democràcia de qualitat.