L’equitat i la salut democràtica

 

 

Foto: https://www.flickr.com/people/–sam–/

 

 

Quan analitzem la situació d’una democràcia en termes de qualitat, habitualment utilitzem paràmetres vinculats amb la separació de poders, la transparència o la participació política. Oblidem, però, un aspecte important de la salut d’un sistema democràtic, que resideix en la forma d’arremetre el repte de l’equitat. L’àmbit social i la lluita contra tot tipus de desigualtat i discriminació sembla que en les anàlisis majoritàries forma part d’algun tipus d’opció marcada per la dinàmica ideològica del govern de torn, en comptes de definir-se com un eix necessari per a la mateixa qualitat democràtica.

Els que hem tingut la sort de ser testimonis de primera mà d’allò que succeeix a territoris amb indicadors de risc en l’àmbit socioeconòmic som plenament conscients de com aquests influeixen en la igualtat d’oportunitats. Famosa és la dita que “el codi postal influeix més en la salut que el codi genètic”, referint-se als condicionants socials de la salut. No és menys definitori aquest codi postal, portador en alguns casos d’un elevat percentatge de possibilitats de pertànyer a classes desfavorides, de la juxtaposició de diversos eixos de desigualtat que afecten directament a la capacitat d’influència dels ciutadans i, per tant, a la igualtat real en la participació política. Si la teva preocupació principal és arribar a final de mes, garantir un mínim de manutenció i habitatge pels teus, i per això has de fer més hores que un rellotge, resulta evident que la implicació en la vida social, comunitària i política del teu barri, ciutat o país, passa a ser una prioritat de segon ordre. D’això va el brillant concepte de Juli Ponce quan parla del “dret a la ciutat”, o de com les urbs han de garantir l’exercici efectiu dels drets reconeguts al nostre ordenament jurídic.

Anem més enllà: un sistema que no vetlli per la igualtat d’oportunitats en l’educació pública i de qualitat, que no incentivi la cultura i el seu efecte secundari més apreciat, l’esperit crític, no és un sistema democràtic sa. Un sistema que permeti que una part de la seva població pugui sentir-se o ser discriminada, un sistema que no reequilibri les desigualtats a través de la capacitat de redistribució de la riquesa que pot exercir l’Estat, és un sistema democràtic amb deficiències. Les desigualtats influeixen en les expectatives, i aquestes en la desafecció envers la política i els polítics. El repte de l’equitat és doncs el repte d’una democràcia de qualitat.

Els límits de la transparència: la fatiga informativa i les noves escletxes

La nostra societat té una certa capacitat de generar nous mals, addiccions noves, noves reaccions al·lèrgiques… tots efectes no desitjats del progrés que, paradoxalment, també ens acosta a la cura d’algunes malalties que són i van ser letals. Així caminem, en un cicle de creació i recreació. Eros i Tànatos fent de les seves. Cada iteració ens eleva en l’espiral i, mentrestant, els humans anem dominant engendres de tot tipus, cada vegada més a una escala no-humana.

Aquesta s’ha cridat “l’era de la informació”, encara que noms més precisos ens els posaran quan les generacions esdevenidores guanyin la perspectiva suficient per a veure el que realment estem fent. El cas és que comptem amb una patologia que és alhora símptoma i conseqüència dels nostres temps: la síndrome de fatiga informativa (amb les seves sigles en anglès IFS), producte de l’exposició, consum i maneig excessiu d’informació (sobreinformació) que desborda i esgota físicament i mentalment. Els nostres engendres se’ns mengen.

En l’elaboració dels índexs que mesuren la qualitat de les democràcies a escala mundial trobem sense falta, formulat d’una o una altra manera, el que correspon a un funcionament del govern obert i transparent, amb accés “suficient” a la informació. Tot sembla indicar que, efectivament, un bon govern ha de complir dos requisits bàsics: 1) controlar que els procediments siguin adequats com per garantir el compliment del marc legal, l’eficiència i l’eficàcia i l’accés en termes equitatius als recursos i serveis; 2) que els ciutadans tinguin accés a la informació derivada del control administratiu i polític, de tal manera que la mateixa sobreexposició pública actuaria sobre el paper com a limitador natural d’activitats fraudulentes, a més d’atorgar a la ciutadania major consciència sobre els processos, per la qual cosa podrien manejar-se amb més llibertat i de manera més emancipada en la seva relació amb les administracions.

El resultat de l’aplicació d’aquests principis, aparentment positius, genera una quantitat indigerible d’informació, bé sigui per la seva quantitat, bé per la seva especificitat tècnica. En la pràctica, aquest fenomen tornaria a segmentar a la societat en dos estrats: els que realment poden accedir a molta i molt tecnificada informació (i comprendre-la) i els que no. Noves escletxes tornen a fer evident que les classes estan aquí. Està en formació una “oligarquia informativa” capaç d’interpretar i manejar-se amb mestratge burocràtic. I tots som susceptibles de sofrir a la nostra escala particular una autèntica síndrome de fatiga informativa.

Per fer front a aquesta desviació, que es produeix per l’aplicació de principis aparentment positius, caben dos camins que emanen d’un mateix concepte: simplifiquem.

Simplifiquem els tràmits, sotmetem a les nostres administracions a auditories de funcionament, observem de manera científica on es produeixen duplicitats, demores, saturacions del sistema, etc. i simplifiquem també els llenguatges. Sotmetem a tots els tràmits a l’obligació d’estar enunciats seguint les pautes de la lectura simplificada. Ambdues tasques no seran del grat dels defensors de la burocràcia ni dels integrants de l’oligarquia informativa. I és normal. Els seus secrets es veurien descoberts.